NOVA ESTADA A JUANGA DE MARTA MIQUEL

Aquests dies passats he estat a l’ Índia altra vegada. He anat amb l’Anna Estruga, una infermera encantadora de l'Hospital Parc Taulí. Hem fet bastanta feina tot i que anàvem apretadetes de dies, no és pas època de vacances i per tant hem hagut de fer apanyus als nostres llocs de treball.

A l’Hospital de Juanga ens esperaven com sempre amb els braços oberts. Sempre contents de tenir gent de fora que els ajudi a tirar endavant i sobre tot aquest cop, les infermeres estaven molt il·lusionades per què venia una persona a dedicar-se exclusivament a elles. Tenen moltes ganes de millorar i gran interès per aprendre. Elles no tenen com nosaltres oportunitats de fer cursos, l’India rural està molt allunyada de les ciutats i els seus sous serveixen en la majoria de casos per col·laborar a la deficient economia familiar.

Només arribar ja he rebut unes quantes males notícies, un dels treballadors que més m’estimo per què ha fet un gran progrés en la seva feina de neteja del quiròfan, no hi és. Pregunto per ell, em diuen que la seva mare s’ha suïcidat fa uns dies i tota la família està molt afectada, no ho entenen. Demano al Govinda que m’acompanyi per fer de traductor, vull veure’ls, els vull donar una mica de consol. No ho aconsegueixo però estan molt agraïts per la meva visita, són molt bona gent.

Al fer-se de nit veig que hi ha un personatge nou. Un home vestit amb roba militar portant una escopeta enorme, fa guàrdia totes les nits, vigila que l’hospital no sigui atacat. Hi han hagut amenaces serioses per la persona d’en Govinda. Algú de molt mala reputació vol calers, diu que totes les ONGs són corruptes i que ja va sent hora de que Citta entri a la roda de la corrupció.

De dia en Govinda no es mou del recinte i porta un guarda espatlles. Altres vegades havia rebut amenaces però eren de gent poc important. Aquest cop crec per els detalls que em dóna, que la cosa és bastant més seriosa. 

El primer dia tot són novetats per l’Anna, que no triga a ficar-se totes les infermeres a la butxaca amb la seva simpatia i saber fer. Treballa amb elles matí i tarda, es fa un bon embolic amb els noms, però té una bona impressió de com fan la seva feina.

Jo aprofito que hi ha quiròfan per vestir-me de verd i passar tota la tarda veient com operen quatre malaltes amb patologia ginecològica. Quedo molt sorpresa: el quiròfan està impecable, tot en ordre, segueixen fil per randa tots els procediments que vam decidir en l’última visita al gener de l’any passat. El Dr. Topan em diu que les infeccions han quasi desaparegut i me'n dóna les gràcies. M’empipa especialment que m’ho agraeixi a mi i li dic que hauria d’haver sigut ell, qui posés ordre al seu quiròfan, a la fi son els seus malalts -no els meus- qui pateixen les conseqüències de la seva deixadesa en ensenyar o imposar unes normes estrictes de neteja i esterilització.

La veritat és que ara dóna gust veure com tothom va vestit de verd, amb gorra, mascareta i xancles específiques. Fins hi tot les infermeres, les més reticents a treure’s els sari i vestir-se de verd, ho fan i contentes. S’havien de posar unes cortines per canviar-se a dins del recinte de quiròfan i no ho han fet i per tant es canvien de roba a fora. Agafo fil i agulla i els deixo les cortines fetes. Ara ja es canvien on pertoca.

Veig que tota la roba que es fa servir a cada intervenció ja no corre bruta per terra, es posa en remull en cubells nous, l’ instrumental es neteja amb molta cura després de cada intervenció i es posa en formaldehid abans de ser esterilitzat en una olla nova que es va comprar l’últim cop que vaig ser aquí.

Hi ha una cosa que no m’agrada gens, la roba rentada a mà, per eixugar-la la pugen al terrat i l’estenen per terra. El terra d’un terrat ja sabem tots com és, i per tant no és el millor lloc per eixugar una roba que es farà servir al quiròfan. Proposo fer un estenedor i comprar pinces per què no voli, accepten i fem l’estenedor amb pals de bambú.

  

Entre els malalts que hi ha, tenim una senyora baixeta i molt prima que pel damunt d'una de les seves cuixes porta el sari tot estufat. En Govinda em crida per a parlar-me del cas. La dona ha aparegut aquest matí tota sola a l’ hospital, ve d’uns 200 km. lluny per què algú li ha dit que és un bon hospital i s’opera a gent molt pobre. Té una tumoració bastant més gran que una pilota de futbol que ha crescut al llarg de 20 anys, penja d’un pedicle del engonal esquerre. La valorem amb el cirurgià que està d’acord en operar-la a la ciutat després de que un TAC ens orienti de quina mena de tumoració es tracta. 

Un nou mal de cap per en Govinda. La dona està sola i ha costat Déu i ajuda trobar un familiar que vingui a donar raó de la dona. Sap que és pobre de solemnitat ella i les dues filles que té. Sense familiars acompanyants que a més a més facin una donació de sang no se l'operarà, són normes estrictes dels hospitals a l’Índia. El cirurgià i l’hospital costaran 20.000 rupies, uns 250€, més el preu del TAC i els viatges a ciutat. No la vol enviar sola a fer-se l’exploració, la majoria de gent que viu al camp no saben moure's a la ciutat, no saben llegir ni escriure, i passen molta por.

L’enviem amb una persona de l’hospital, torna amb bones notícies, el cirurgià diu que l'enorme tumoració es podrà extirpar. La setmana que ve l’operaran a Cuttack. Una de les filles anirà directament a l’hospital de pagament, i nosaltres enviarem la dona en quan la filla hi arribi. Citta es fa càrrec de tot.  

Uns dies després hem anat a veure la malalta ja ingressada al hospital privat de Cuttack, estava amb la seva filla i un nét petit que no tenien on deixar-lo, en espera de que l’operin demà. Per cert, el nostre hospital pels pobres és infinitament millor que el que he visitat avui. Tot i ser privat, l’habitació de la pacient semblava una petita cel·la de presó, era molt però que molt brut, una sensació de soledat absoluta m’ha envaït  quan la dona ens ha vist. Ha tingut una alegria immensa, ens ha agraït mil i una vegada la nostra ajuda. En Govinda els hi ha donat diners per què puguin comprar menjar per aquests dies, l’ hospital no en dóna ni als pacients ni als familiars i elles estan sota mínims. 

Dos dies després ens truquen per dir que l'operació ha estat un èxit i  la dona pesa 9 kilograms menys. Estem molt contents però qui més ho celebra és en Govinda. Ens imaginem la dona caminant lleugera, deu de ser tan feliç!

He intentat que el sistema elèctric del l’hospital sigui segur. Fa tres anys que batallo amb aquest tema però no hi ha manera. Els vaig portar un diferencial i uns magnetotèrmics per què tinguin un sistema segur, però sempre criden un noi que només sap empalmar cables amb trossets de cinta aïllant. Tot i que vaig insistir en que aquest no el volia me'l van tornar a portar. Ni tester, ni pela cables, ni tornavís específic, no sabia com anaven les regletes per empalmar cables, evidentment no ens en vam sortir. Els magnetotèrmics van funcionar però el diferencial general que s’havia de col·locar al punt principal d’entrada de corrent a l’hospital no hi va haver manera de fer-lo anar. Per fi han entès que ha de venir algú de ciutat, la setmana que ve vindrà un enginyer elèctric i espero que per fi s’aclareixin. He canviat tots els endolls, estaven esgarrifats del preu dels de bona qualitat, dos euros i mig la placa i dos l’endoll. En vam canviar uns vint, tots els aparells del quiròfan ara van amb presa de terra i ja no fan pampallugues en connectar-se al sistema elèctric. 

Hem donat la classe de Primers Auxilis que he anat fent cada any, als alumnes de la classe 5, són els nous que vénen de primaria i cada any els hi explico el que els seus companys més grans ja van fer. Com que sé que aquesta classe sempre els hi ha agradat molt a tots, proposo un dia per a repetir-la amb tots els alumnes junts. S’ho han passat molt bé recordant què fer en les situacions d’emergència ja treballades, com són: una convulsió, una picada de serp, una cama o un bras trencat, una ferida sagnant, una persona inconscient, etc.

L’últim dia amb l’Anna vam reunir a totes les infermeres, al qui fa les cures, al farmacèutic, al xicot del laboratori, i als dos homes que es cuiden de l’esterilització i neteja del quiròfan. Els vam felicitar per les millores que havíem pogut veure en la seva feina, la confiança que havíem detectat en els malalts i familiars en l’hospital, l'important descens de les infeccions post cirurgia en aquest últim any, només petits detalls quedaven per arrodonir un servei que ens havia semblat envejable per a qualsevol professional del seu país. Ens van demanar que es compressin guants amb més freqüència, i una rentadora per la roba.

La neteja del quiròfan es fa fregant amb lleixiu cada dia i amb formalina un cop per setmana. Els vam proposar de comprar un aparell que distribueix la formalina en aerosol fent molt més eficaç l’esterilització, cosa que van acceptar de molt bon grat, perquè fregar amb aquest líquid és molt irritant per a qui ho ha de fer.

Aquest aparell i la rentadora estan concedits. Hem deixat diners per aquestes compres, i per tirar endavant la construcció dels dipòsits de residus de l'hospital. L’Índia està canviant amb rapidesa, ho hem notat, el govern exigeix als hospitals siguin de ciutat o rurals que es reciclin totes les deixalles. A Puri que és una ciutat gran, s’estan construint clavegueres, tota una novetat, però com sempre tenen coses que et deixen estorat. S’han multiplicat per deu els gossos, perillosos per assalvatjats, que ronden al voltant de l’hospital. A la meva pregunta de per què, la resposta és sorprenent: A Bubaneshwar, ciutat important que tenim a 70 km, feien nosa, provocaven molts accidents de trànsit, així que el govern va tenir una brillant idea, els va recollir i en camions els van deixar anar a les àrees rurals i ens n’han tocat uns quants. 

Dues setmanes que han donat per a molt i que ens ha deixat tant a l’Anna com a mi molt satisfetes de com ha anat millorant el servei que dóna aquest hospital petitet a les persones pobres d’aquest trosset d'Índia que ens té el cor robat.

Vam marxar com sempre amb llàgrimes als ulls, ens han tractat molt bé com sempre, ens estimen molt, ens agraeixen tot el que els aportem, nosaltres també ens els estimem molt i acabades d’arribar a casa ja mirem el calendari pensant en quan hi podrem tornar.

En Michael és a Nepal, esperem que en pocs dies tinguem, després de un any i mig de lluita, una resolució favorable per a poder continuar treballant a Humla.