28 de febrer 2017

L'Hospital comença a agafar color

Fa tres dies que estic altre cop a l'Hospital; l'hospital comença a agafar color i tot i que vaig queixant-me de que van a poc a poc, per ser on som, el progrés és molt satisfactori. Aquests dies estic vigilant que es treballi a fons, per què tenen una gansoneria que n'hi ha per llogar-hi cadires. Avui penquen els pintors, els de les portes i finestres d'alumini, i el lampista, tots a l'hora, que ja era hora, mai més ben dit. Els feien venir d'un a un, i no acabàvem mai.

Havia anat a triar el blau de les parets, un color blau cobalt fosquet molt bonic, semblava que havia agradat, però mil i una excuses han donat el resultat que esperava, el blau més escandalós que podeu imaginar, en les fotos és tolerable però al natural és horrorós. Què hi farem! aquí tot els hi agrada una mica cridaner. 
Vam venir amb un jeep carregat de vàters, aixetes i piques rentamans des de Kathmandú cap aquí.
M'he fet un bon fart de netejar, com sempre, en aquest país o t'hi arramanges o nedes en porqueria.
Divendres venen totes les compres que Pont Solidari ha fet, menys el material i aparells del laboratori per que encara no m'han arribat els diners de Barna.
A poc a poc, però anem fent.






En aquest país cada dia hi passen coses i a quina pitjor. 
Ahir estava asseguda en una cadira i a les 10 en punt i quaranta minuts després, Nepal va tornar a tremolar, tots els vidres i sobretot el terra va vibrar fent un rugit que em va deixar una sensació d'angoixa a dins, que em va trigar a marxar. Deurien ser de quatre o una mica més, les tremolors, però vaig passar por. Just fa una setmana llegia a The Himalayan que en el passat terratrèmol va petar només un trosset petit de les falles que s'empenyen l'una a l'altra i que encara queda molt de tros per petar i que serà, no se sap quan, però molt més fort que el de l'any passat.  
La setmana passada a poca distància de l'hospital es va trencar la carretera, una corba sencera va anar a parar al riu. Per sort va passar de nit quan quasi no hi ha trànsit i no va caure ningú daltabaix .
Sobrevisquent a tot,
Marta

17 de febrer 2017

Tocant les muntanyes més altes del món

Aquesta última setmana he estat uns dies caminant per les muntanyes de Nepal. Han sigut uns dies de descans mental i esforç físic considerable. Aquest país no té ni un tros de terra plana, tot són pujades inacabables i baixades que trenquen els genolls, però he disfrutat de valent veient els petits pobles de muntanya, la seva gent que és molt amable, i la natura és més que ferèstega.
Us en deixo unes imatges del que suposa per la gent viure aquí, tot es fa caminant i qualsevol cosa necessària s'ha fet arribar fins aquí carregada a l'esquena, les mules no paren de portar menjar, ciment, bigues, rocs, de tot, les he vistes carregar amunt, sempre amunt, pobretes, fins que es fa de nit.






08 de febrer 2017

Uns dies de descans a les muntanyes

L’estada al Centre Primari de Salut va ser una mica avorrida per què van venir poquets malalts. Vaig quedar esgarrifada per què tenien un llibre de Salut Mental i el vam repassar amb l'auxiliar del centre. Hi havia diagnòstics de psicosi, moltes epilèpsies i convulsions, que els tenien en tractament. Tenen uns punts a preguntar al pacient;  per exemple: per l’epilèpsia i si contesten que sí a les preguntes els donen tractament anti-epilèptic, si han dit disbarats o veuen o senten coses estranyes els tracten amb no sé quin medicament, perquè no ho vaig aclarir, etiquetats de psicosi. 

El centre es l’antítesi de la higiene, tot emmoquetat, cap finestra ajusta, hi fa fred, hi entra pols, caixes i més caixes de material i medicines per ordenar, hi havia uns fusters a sobre de la moqueta ronyosa fent serradures, pòsters amb suggeriments de salut penjats del tort, uns damunt dels altres… i a ningú li molesta, ningú s’immuta. Amb tres dies en vaig tenir prou.  

Ara fa una setmana que sóc a Katmandú per a decidir quin aparell de Rx s’ha de comprar i el disseny de tot el mobiliari, taules, taulells, armaris, estanteries, llits del personal…; servei a servei, he anat fent dibuixos, discutint materials, i quan ho he tingut tot fet i escrit, no els hi ha agradat que les mides fossin en centímetres, ho volen en polzades, torna-ho a fer tot! 

En Michael ha vingut uns dies per perfilar detalls i tornarà a finals de febrer que esperem estiguin acabant les obres. Ara comencen a pintar, després venen a posar les portes i finestres d’alumini que vam haver d’arrencar per què eren de fusta i n’hi havia algunes que estaven rosegades pels tèrmits. I per últim hi aniran els electricistes; aquí no s’empotren els endolls, van dins unes caixes enganxades damunt de la paret. Seran els últims per què els fusters ho portaran tot fet. Els he fet uns dissenys estàndar per què no s’hi hagin de trencar el cap, vagin ràpid i sigui més econòmic. Tots els armaris tenen la mateixa mida, els podem distribuir com vulguem, totes les taules iguals, el mínim material penjat de la paret, per què en un país amb perill de terratrèmols s’ha de vigilar que no pugui caure res sobre la gent.    

Jo estic intoxicada per la pols que hi ha per tot arreu. Vaig amb el Ventolin a la butxaca. Com que ara ho tinc tot encarrilat i a l’hospital només em faltaria la pudor de pintura, he decidit fer un recés i m’en vaig a les muntanyes, una setmana, a caminar per veure els Anapurnes. A respirar aire fresc i ha descansar una mica, que porto un mes de molt tràfec i la meva paciència té uns límits. Així que és millor que vagi a airejar-me. El meu amic Kami Sherpa m’ha fet una ruta de 7 dies adequada a la tercera edat, per peus i genolls delicats i m’ha posat un guia per què no em perdi i torni, que encara tinc una bona feinada. Marxo demà passat. En tinc moltes ganes.