22 de març 2017

Aquesta última setmana hem avançat molt. Han arribat els diners pel laboratori que Estalki Corporation XXI ens va donar i ja tenim tot el material aquí, tot el que hem comprat està al seu lloc, els mobles van arribant  de mica en mica, els electricistes que haurien d'haver estat els primers a treballar han aparegut els últims i ara tornem a tenir pols per tot arreu. L'organització de la feina la vaig trobar feta i no hi ha hagut manera de fer-los entrar en raó. L'aigua, que també hauria d'haver estat lo primer a fer, l'estan quasi acabant.




L'ajuntament de Santa Coloma de Gramenet en ha concedit una ajuda econòmica de 3.492€ que també ha anat pel laboratori, que es la part del pressupost més cara.
Hem tingut la visita de la Universitat de Vic. La Sra. Montserrat Romero Mas, Coordinadora de Relacions Internacionals i la Sra. Núria Gorchs i Font, Coordinadora del Grau d'Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut han vingut a conèixer el nostre hospital; col·laboraran amb nosaltres oferint la possibilitat de fer un treball de recerca-cooperació en salut als seus estudiants de últim grau d'infermeria. Hem visitat un hospital del Govern i un Centre Primari de Salut. Han quedat gratament sorpreses de la feina que estem fent, han constatat la pobresa i manca de serveis sanitaris que hi ha a la zona i la feina que pot fer el nostre hospital aquí. 

Avui torno a Katmandú a rebre a la Dra. Neus Jovè de l'Hospital de l'Esperit Sant, de Santa Coloma de Gramenet, que ve a ajudar-me a acabar de perfilar un dels detalls més importants, el dia a dia de l' hospital, les relacions metge-pacient, infermeres-pacients i establir conjuntament protocols de diagnòstic i tractament de les malalties més comunes i urgències greus i, sobretot, com ser resolutius amb els ferits accidentats de trànsit que cada dia, amb la carretera que tenim als voltants, ens consta que n'hi ha molts. 
Amb l'Helina, la infermera amb qui estic treballant aquests dies, hem anat a fer la primera classe de primers auxilis als alumnes més grans de l'escola del Govern de Sitalpati. Ha estat sorprenent veure l'interès que hi han posat tots, sobretot les noies, participant de les pràctiques que hem fet, fent preguntes, i dient-nos quantes coses noves i molt útils han après en dos dies.


L'Helina acaba de rebre una bona notícia, el seu treball de recerca de carrera, Women satisfaction with nursing care during intrapartum period in selected maternity hospital. (Grau de satisfacció de la dona amb les atencions d’infermeria durant el periode intrapart, fet en un hospital maternal) ha estat triat per presentar al “Third National Summit of Health and Population Scientist in Nepal”.

La setmana que ve, quan tornem aquí, farem la classe a les Female Community Heath Volunters, són dones que de manera voluntària han rebut coneixements sobre salut, i donen consell sanitari a la comunitat. N'hi ha nou, una per a cadascun dels barris de Sitalpati, sumant uns tres mil cinc-cents habitants.  Les treballadores del Centre Primari de Salut que tenim a la vora també hi volen participar.
Feina no ens en falta. 
Però estic molt contenta de com va anant tot i agraïda a tots els que amb la vostra ajuda heu col·laborat a tirar endavant aquest difícil projecte.

Aviat l'hospital obrirà les portes i serà gracies a tots vosaltres.

05 de març 2017

28 de febrer 2017

L'Hospital comença a agafar color

Fa tres dies que estic altre cop a l'Hospital; l'hospital comença a agafar color i tot i que vaig queixant-me de que van a poc a poc, per ser on som, el progrés és molt satisfactori. Aquests dies estic vigilant que es treballi a fons, per què tenen una gansoneria que n'hi ha per llogar-hi cadires. Avui penquen els pintors, els de les portes i finestres d'alumini, i el lampista, tots a l'hora, que ja era hora, mai més ben dit. Els feien venir d'un a un, i no acabàvem mai.

Havia anat a triar el blau de les parets, un color blau cobalt fosquet molt bonic, semblava que havia agradat, però mil i una excuses han donat el resultat que esperava, el blau més escandalós que podeu imaginar, en les fotos és tolerable però al natural és horrorós. Què hi farem! aquí tot els hi agrada una mica cridaner. 
Vam venir amb un jeep carregat de vàters, aixetes i piques rentamans des de Kathmandú cap aquí.
M'he fet un bon fart de netejar, com sempre, en aquest país o t'hi arramanges o nedes en porqueria.
Divendres venen totes les compres que Pont Solidari ha fet, menys el material i aparells del laboratori per que encara no m'han arribat els diners de Barna.
A poc a poc, però anem fent.






En aquest país cada dia hi passen coses i a quina pitjor. 
Ahir estava asseguda en una cadira i a les 10 en punt i quaranta minuts després, Nepal va tornar a tremolar, tots els vidres i sobretot el terra va vibrar fent un rugit que em va deixar una sensació d'angoixa a dins, que em va trigar a marxar. Deurien ser de quatre o una mica més, les tremolors, però vaig passar por. Just fa una setmana llegia a The Himalayan que en el passat terratrèmol va petar només un trosset petit de les falles que s'empenyen l'una a l'altra i que encara queda molt de tros per petar i que serà, no se sap quan, però molt més fort que el de l'any passat.  
La setmana passada a poca distància de l'hospital es va trencar la carretera, una corba sencera va anar a parar al riu. Per sort va passar de nit quan quasi no hi ha trànsit i no va caure ningú daltabaix .
Sobrevisquent a tot,
Marta

17 de febrer 2017

Tocant les muntanyes més altes del món

Aquesta última setmana he estat uns dies caminant per les muntanyes de Nepal. Han sigut uns dies de descans mental i esforç físic considerable. Aquest país no té ni un tros de terra plana, tot són pujades inacabables i baixades que trenquen els genolls, però he disfrutat de valent veient els petits pobles de muntanya, la seva gent que és molt amable, i la natura és més que ferèstega.
Us en deixo unes imatges del que suposa per la gent viure aquí, tot es fa caminant i qualsevol cosa necessària s'ha fet arribar fins aquí carregada a l'esquena, les mules no paren de portar menjar, ciment, bigues, rocs, de tot, les he vistes carregar amunt, sempre amunt, pobretes, fins que es fa de nit.






08 de febrer 2017

Uns dies de descans a les muntanyes

L’estada al Centre Primari de Salut va ser una mica avorrida per què van venir poquets malalts. Vaig quedar esgarrifada per què tenien un llibre de Salut Mental i el vam repassar amb l'auxiliar del centre. Hi havia diagnòstics de psicosi, moltes epilèpsies i convulsions, que els tenien en tractament. Tenen uns punts a preguntar al pacient;  per exemple: per l’epilèpsia i si contesten que sí a les preguntes els donen tractament anti-epilèptic, si han dit disbarats o veuen o senten coses estranyes els tracten amb no sé quin medicament, perquè no ho vaig aclarir, etiquetats de psicosi. 

El centre es l’antítesi de la higiene, tot emmoquetat, cap finestra ajusta, hi fa fred, hi entra pols, caixes i més caixes de material i medicines per ordenar, hi havia uns fusters a sobre de la moqueta ronyosa fent serradures, pòsters amb suggeriments de salut penjats del tort, uns damunt dels altres… i a ningú li molesta, ningú s’immuta. Amb tres dies en vaig tenir prou.  

Ara fa una setmana que sóc a Katmandú per a decidir quin aparell de Rx s’ha de comprar i el disseny de tot el mobiliari, taules, taulells, armaris, estanteries, llits del personal…; servei a servei, he anat fent dibuixos, discutint materials, i quan ho he tingut tot fet i escrit, no els hi ha agradat que les mides fossin en centímetres, ho volen en polzades, torna-ho a fer tot! 

En Michael ha vingut uns dies per perfilar detalls i tornarà a finals de febrer que esperem estiguin acabant les obres. Ara comencen a pintar, després venen a posar les portes i finestres d’alumini que vam haver d’arrencar per què eren de fusta i n’hi havia algunes que estaven rosegades pels tèrmits. I per últim hi aniran els electricistes; aquí no s’empotren els endolls, van dins unes caixes enganxades damunt de la paret. Seran els últims per què els fusters ho portaran tot fet. Els he fet uns dissenys estàndar per què no s’hi hagin de trencar el cap, vagin ràpid i sigui més econòmic. Tots els armaris tenen la mateixa mida, els podem distribuir com vulguem, totes les taules iguals, el mínim material penjat de la paret, per què en un país amb perill de terratrèmols s’ha de vigilar que no pugui caure res sobre la gent.    

Jo estic intoxicada per la pols que hi ha per tot arreu. Vaig amb el Ventolin a la butxaca. Com que ara ho tinc tot encarrilat i a l’hospital només em faltaria la pudor de pintura, he decidit fer un recés i m’en vaig a les muntanyes, una setmana, a caminar per veure els Anapurnes. A respirar aire fresc i ha descansar una mica, que porto un mes de molt tràfec i la meva paciència té uns límits. Així que és millor que vagi a airejar-me. El meu amic Kami Sherpa m’ha fet una ruta de 7 dies adequada a la tercera edat, per peus i genolls delicats i m’ha posat un guia per què no em perdi i torni, que encara tinc una bona feinada. Marxo demà passat. En tinc moltes ganes.

31 de gener 2017

Visita a l'Hospital del Govern més proper


El viatge fins a Sindhuli ghadi, on està l’hospital ha sigut terrible, dues hores en una moto de paquet per una carretera horrorosa i molt perillosa, plena de revolts i més revolts, i amb uns barrancs on no es veia el fons.
He estat cinc dies treballant amb els metges de l'hospital, per saber de primera mà com funcionen els hospitals per a la gent pobre.
M’han sorprès gratament. En aquest hospital hi ha un grup de vuit metges joves que estan obligats a fer dos anys d’assistència en un hospital rural, un cop acaben la carrera, abans d'estudiar una especialitat. La seva dedicació, compartint dubtes, ajudant-se entre ells dia a dia, funcionant com un  equip, m’ha agradat molt. M’han tractat molt bé, han traduït tot el que els malalts explicaven i demanàven opinió molts cops, volien aprendre.
L’hospital és com tots molt brut, totes les finestres obertes, pols per tot arreu, lliteres amb llençols que no es canvien, sensació de molt desordre, i falta de privacitat absoluta. Mentre visiten un malalt n'hi ha tres més que s’han ficat a la consulta i l'hi allarguen al metge papers d’analítica, rebuts conforme han pagat, li fan preguntes, i ell va fent com si res, responent a tothom mentre visita. És quelcom molt xocant, i a la pregunta de per què no tanquen la porta, diuen que és impossible, que no poden, amb la feina que hi ha, estar tot el matí barallant-se amb els malats i els parents. 

Dissabte hi va haver un accident de trànsit greu, va bolcar un jeep amb 16 persones a dins, van arribar tots els ferits alhora amuntegats en ambulàncies. L’hospital va rebre l’avís mitja hora abans i en deu minuts tot el personal va col·laborar per muntar un dispositiu per assistència múltiple. Van posar al hall de l'hospital tots els matalassos dels llits lliures estesos a terra, pals de sèrum, caixes de guants, material  per vies, pulsioxímetres, aparells de tensió. 
Quan van arribar els accidentats, dos metges feien la tria de gravetat i nosaltres, els altres tres metges que estàvem allí amb les infermeres, anàvem atenent-los a tots. Em vaig fer un fart de mirar radiografies, m’els vaig conèixer a tots un per un. 
Una mà catastròfica, un nen amb defensa i molt dolor abdominal amb tension arterial justeta, una dona amb fractura cervical i un aixafament lumbar, i un home amb 7 costelles trencades es van derivar a Dulikel i Katmandú, un cop feta l’estabilització, analgèsia, immobilització i cures. He de dir que la família de la dona amb fractures vertebrals va haver d’anar a la farmàcia a comprar un collaret cervical, ells no en tenen. Ficar-la de nou a l’ambulància, que és un jeep amb un seient llarg que fa de llitera, va ser una odissea, m’hi vaig trencar l’esquena.
Al cap de tres hores tothom estava controlat, curat, enguixat i els que ho necessitaven, ingressats.
Es nota que estan avesats als accidents múltiples, cosa que no m’estranya veient com van d’atapaïts de gent els vehicles, començant per les motos que molts cops en veus amb cinc persones a sobre.

Diumenge era festa per algun Deu determinat i no hi havia consulta externa, però van venir igual i el pobre metge d’urgències no va parar ni un segon, i mai cap mala paraula; increïble, pobre xicot. A sobre li arribàven les urgències que aquí son urgències de veritat, una sepsi a 40ºde febre, un nen cremat, una noia de 16 anys amb intent de suïcidi, un que s’ofegava, i un suïcidi consumat, al que han de fer l’informe legal, un que ha caigut de dalt d’un arbre, etc... Cada setmana, des del terratrèmol, reben un promig de tres persones que s’han tret la vida, diuen que és la zona amb l’index més alt de suïcidi de Nepal.


Ahir va venir un traumatòleg, de les 18 visites que vaig fer amb ell, la majoria eren fractures, dues tíbies, una clavícula, costelles, una triada de genoll, un malèol peroneal, un radi, un hematoma de Moreïl Lavalle, etc, etc... aquí no venen per què s’han torçat un dit o els fa mal el genoll, venen trencats, trencats.

  
Avui torno a ser a Sitalpati, han tret una part de la runa, no respiraré tanta pols. Els treballadors que estan enrajolant els lavabos comencen a treballar a les deu del matí, paren per descansar al migdia i tornen a la feina fins a les sis, van a ritme caribeny. Cobren per dia de treball: a més dies, més sou, l’amo no hi és, i no acaben mai. Em posen dels nervis.

Ara estaré tres dies de visita al Centre Primari de Salut d’aquí, veient com funcionen, quin tipus de malalt ve, i quina assistència els donen per veure com podem treballar conjuntament per millorar la salut d’aquesta gent.

24 de gener 2017

Treballant intensament pel nou hospital


La Marta Miquel informa: Estic a Nepal, primer uns dies a Katmandú cercant la millor oferta per equipar l' hospital. He visitat unes quantes distribuïdores i després he anat a veure el resultat dels seus materials a hospitals que ja funcionen des de fa temps i ja tenim donada l’ordre de compra del material d'àrea d’ingresos, infermeria, sala de parts, consulta externa i esterilització.
Ens falta el laboratori que està essent una mica més complicat, però en dues setmanes estarà resolt.
Hem parlat amb els arquitectes que són els que estan subministrant treballadors per fer les obres. Voliem paletes, electricistes, lampistes o fusters locals, però la seva manera de treballar no era l’esperada i per sort ha vingut gent molt professional de ciutat.
Les obres estan molt avançades tot i que encara falta una mica.
Estic vivint entre runes i molta pols, sense aigua corrent perquè el dipòsit tot just està acabant la fase d'assecat i fins la setmana que ve no es pot omplir. D'aigua n'hi ha de disponible, però a galledes.
Aquesta setmana estaré a un hospital del govern que segons sembla està sota mínims, a 45km d'aquí, per a veure com funciona i com treballen amb els malalts i veure quin tipus de patologies vénen.
I després estaré un dies al Centre Primari de Salut que ja conec de visitar-lo l’any passat. Han canviat la persona encarregada que era un desastre, i hi ha una noia qualificada de Health Assistant, que ve a ser com una Paramèdica que té moltes ganes de treballar, sobretot amb les dones i criatures que aquí pateixen molt. Està molt contenta de que hi hagi un hospital a la vora on poder enviar les patologies que ella no pot resoldre.
Per sort els veïns de sobre nostre tenen wifi, són els únics de per aquí, i podré tenir Internet, tot i que just ara se n'ha anat la llum. Cada dia se'n va quan es fa fosc, just quan més es necessita. Paciència.

Us deixo unes fotos de com esta l’hospital i la meva supervivència.


Urgències

RX

Laboratori



habitació 2 llits

habitació malalts infecciosos 3 llits

Obres 

10 de desembre 2016

Aatmiya Community Hospital



Les obres de l'hospital de Sitalpati van endavant; s'està fent una bona feina, però ni ha molta. El que s'ha fet primer de tot és protegir el terreny que volta els edificis de l'erosió. Tenim dues rieres a banda i banda que podrien malmetre l'assentament de l'estructura amb els anys degut a les intenses pluges monsòniques. Ha calgut fer murs de contenció en les zones febles on els enginyers han aconsellat. No hi arribava aigua. També ha calgut: fer arribar l'aigua i construir un dipòsit general. 




Canviar la distribució de l'edifici de recepció, on hi haurà l'oficina, la farmàcia i el magatzem. Remodelar els lavabos ja existents i afegir-ne d'altres. En l'àrea d'hospitalització, de dues de les habitacions existents en farem una per a tres llits amb lavabo propi per aïllar als malalts infecciosos. A totes les habitacions hi haurà un rentamans. L'edifici central es compartimenta pels serveis de: Urgències, Laboratori Clínic i RX. Adequar la Consulta externa, la sala de parts, esterilització, bugaderia i cuina. Instal·lació elèctrica nova, lampisteria, etc…


Dipòsit d'aigua









La previsió d'acabament de tota aquesta feina és per a final del mes de desembre. A primers de gener fara tres mesos que estem equipant l'hospital, formant i treballant conjuntament amb el personal nepalès que donarà servei a l'hospital i si tot va com esperem, el mes de març obrirem a la població les portes de Aatmiya Community Hospital, després d'un any i vuit mesos de lluita incansable. Els Ajuntaments de Vilassar de Mar i Mollet del Vallès ja han aprovat la seva col·laboració a través dels seus fons per cooperació, la Fundació Maria Francisca de Roviralta equiparà la Sala de Parts, l'Associació disposa de 14.000 € de socis i donants particulars. La Corporació STALKI XXI ha fet una donació de 10.000€ que ha sigut una bona empenta quan estem ja quasi a punt de marxar cap a Nepal. Estem pendents de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet que a final d'any aprova les ajudes per cooperació i tenim alguns contactes nous amb qui encara estem treballant.

L'hospital ja té nom, es diu Aatminya Community Hospital. És el nom de l'ONG amb qui compartim el projecte i qui és responsable de tota l'obra de transformació i la posterior gestió. Nosaltres l'equipem i col·laborem professionalment en el bon funcionament del centre.